de secà

Ha tancar la paradeta

2008-03-20T19:40:00.003+01:00

Avui he decidit baixar la perciana del meu bloc. Si, si, he decidit tancar la paradeta. Aquest es un bloc anònim, tot i que la majoria dels qui hi treieu el nas sabeu qui sóc. A mi l'anonimat m'ajudava a expresar-me, algo que sobint em costa molt. Però aquest anonimat s'ha perdut, no sols amb les persones que no l'han tingut mai (que no m'importava) sinó amb altre gent que fa que condicioni el meu redactat, la meva expresió, en definitiva, que fa que no em senti agust a casa meva i, per tant, toca xapar.

Sols em queda agrair la companyia de tots els que heu perdut el temps a casa meva.

A reveure.

Em sento sol

2008-03-19T20:04:00.004+01:00

Aquests dies no estic en la meva millor forma. He passat la grip i m'ha deixat fet una coca; ja no recordava que es estar malalt, tenir febre i totes aquestes coses.

I a més, tot plegat m'ha passat en un nou entorn, molt diferent al que he tingut mai, i es que ara estic sol.

Sempre m'havia pensat que era una persona a qui la soletat no molestaria, que era molt autosuficient, molt actiu. Pero estar sol et fa veure moltes coses, et fa reflexionar molt, i fa que te n'adonguis de lo vulnerable que pots arribar a ser.

Estic segur que m'adaptaré a la nova situació, però no puc evitar que actualment aquest nou estat em faci mal; ara puc entendre com es sent molta gent, i saber que no exageren gens quan expliquen que ho passen malament.

Que hi farem, així es la vida, i a mi ara em toca ballar aquesta; i es que com diu la gran canço que acompanya el post, sóc un tio estrany, sóc un tio raro

Ja hi tornem a ser

2008-03-09T15:23:00.005+01:00

Les motos em tornen boig. Poc a poc he anat controlar la meva adicció, però he de reconeixer que "no me he quitao". M'agrada anar amb moto, però d'això ja en parlaré un altre dia. I es que avui comença MOTO GP 2008. I jo ja estic nervios.

M'espera una tarde motera, plena d'emocions i sobretot de tensió i nervis. Suposo que es el que déu sentir un futbolero, a mi el futbol no em diu gran cosa.

Doncs res, tampoc no us vull aborrir. Us aconsello que mireu la cursa de GP, sobre les 21:00, amb Rossi, Pedrosa, Stoner i companyia.

No em vull oblidar d'un gran pilot a qui les coses no li acaben de sortir bé, però estic segur que li arribarà el seu moment si mai li donen una moto de primer ordre. Estic parlant del Toni Elias, un dels pilots que te un dels estils de conducció més espectaculars de tot moto gp. Us deixo amb una mostra d'aquesta destresa, quan va acabar guanyant al propi Rossi en la carrera de Portugal del 2006. L'apurada de frenada on passa de la tercera posició a la primera és bestial. Molta sort Toni.

Igualtat de gènere

2008-02-29T19:45:00.005+01:00

En plena campanya electoral no faig més que sentir tonteries i més tonteries dels que representa que són la nostra veu, els polítics. D'entre moltes de les tonteries que diuen els dóna per parlar de la igualtat de génere; la dona és una maltractada de la societat. Amb això tenen tota la raó, no és just com es tracta a la dona, però sols s'omplen la boca, al final no acabaran fent res.

El que està clar es que la dona del segle XXI està capacitada per fer qualsevol cosa, i molts cops millor que molts homes. Un deixò amb un clar exemple, ja m'agradaria a mi poder cantar com la cantant de OTEP. Una dona que s'ha fet un lloc en un mon d'homes.

Quan les muntanyes et parlen

2008-02-25T22:23:00.010+01:00

Aquest cap de setmana he aprofitat el bon temps pronosticat amb encert i he anat a la muntanya. Ben acompanyat amb els infatigables amics de sempre hem decidir de pujar la Tossa Plana de Lles (2.916 metres), el segon pic més alt de La Cerdanya.

Comencem a caminar per dins un bosc preciós, el terra està molt gelat, no podem anar ràpid. Després d'una bona estona de fer equilibris sortim a un prat descobert on hi ha el refugi del Pradell. No se perquè em giro per veure el que tinc al darrera i em sorpendren la imatge especatular que m'ofereix la serra del Cadí, mitjanament enfarinada i envoltada per una misteriosa boira matutina. Encara trastornat per la magnífica vista, continuem el camí, en un primer moment marcat, posteriorment guiats pel nostre instint muntanyenc. Anem guanyant alçada i cada cop i a menys pins, i més neu. De cop i volta sento el primer rumoreig, no entenc res però acabo endevinant d'on prové: la muntanya que tinc just al meu davant m'està demanant que li presti atenció.
Encara està lluny, però la seva forma m'hipnotitza. Em penso que es la muntanya que em vingut a pujar i, després de discutir-ho amb els companys i amb el planell a la ma veiem clar que no és el nostre objectiu.

Continuem fent camí, cada cop hi ha més neu. Ha arribat el moment de calçar-nos les raquetes; ens sentim primitius.

Tot d'una arribem al final de la vall, es aquí on comença la teca, el terreny s'inclina significativament. La neu te menys presència, ens treiem els artefactes que portem als peus i comencem a guanyar desnivell. La respiració s'accelera, sento els batecs del meu cor dins el cap, he d'intentar agafar el ritme de pujada. L'ascenció es força més llarga del que en un primer
moment ens pensavem i la neu encara dificulta més el nostre avanç. Tot i així ens considerem uns privilegiats, xafant una neu que encara no ha xafat ningú, amb textures i tonalitats que fan que ens sàpigui greu avançar per sobre d'ella.

Jo estic concentrat en l'ascensió, es una disputa entre la muntanya i jo, em costa mantenir el ritme, estic cansat, però en cap moment dubto de que arribaré al cim, aquest cop guanyaré jo.

Dins la meva guerra interna torno a sentir el rumoreig que ja havia sentit, miro cap a la meva esquerra i la veig allà, imponent, immòbil, però més viva que mai. La muntanya em torna a cridar. Encuriosit i sorprés a la vegada, decideixo esbrinar com es diu, doncs sembla ser que estic iniciant una relació. Es tracta del Pic de Setut (2.867 metres), sento que neix algo especial entre aquella muntanya i jo.

La tinc a cop de pedra i causa una atracció estranya sobre mi. Aconsegueixo serenar-me, agafo aire, i continuo la meva batalla personal amb la Tossa Plana de Lles, que es la protagonista del dia.

Un esforç més i aconseguim tots els integrans de l'expedició arribar al cim. Les vistes de Catalunya i d'Andorra són espectaculars, indescriptibles, s'ha de pujar per poder saber que es sent en aquells moments. Unes fotos per immortalizar el moment i decidim començar a baixar, fa un aire que talla i en un moment se'ns gelen les mans.
Comencem a baixar i el Pic de Setut em torna a cridar. Aquest cop el puc mirar directament als
ulls. Es testimoni de la derrota de la seva veïna, la Tossa Plana de Lles, que no ha pogut evitar rebrens a la seva part més íntima, el seu punt més alt.

Ens observem mutuament, no fan falta paraules, els dos sabem el que volem: jo vull pujar pel seu llom fins al cim, ell em repta a que ho provi. Es un moment ple de respecte i admiració mutu.

Miro el rellotge i ja se'ns fa tard, encara ens queda un llarg camí de baixada i no podem perdre temps.

El miro per darrer cop i ens emplacem per una propera vegada. Ell sap que ens tornarem a veure, jo ser que aconseguiré fer el cim.

El camí de baixada es igualment preciós, en cap moment em giro per veure el Pic de Setut, ja ens ho hem dit tot.

Començar a ser algú

2008-02-24T19:34:00.003+01:00

Avui he fet un viatge astral i he retornat als meus 15 anys. No m'he pres res, tranquils, però he sentit una música que actua com una droga.

Jo vivia en un poble de la terra ferma i als 15 anys vaig començar a sortir. Els que ja hem fet 30 anys inevitablement pertanyem a l'època de la discoteca, i jo sóc d'aquests. La veritat es que tinc molts bons records, es una edat que recordo perferctament, fins i tot recordo clarament les sensacions viscudes, suposo que és per això que es tant especial.

La sensació de ficar-te ben guapo a casa, per agafar seguretat en tu mateix i poder entrar en acció.

Arribar a la discoteca i ja començava a sentir pessigolles a la pantxa, la gent fent cua, moltes nenes guapes........ja em ficava nerviós. Escoltava i, osti tu, està sonant la canço del tio que parla amb alemany (això deia tothom)

Un cop dins, entrava a la foscor, trencada cada fracció de segon per llums de tots els colors. L'ambient era espectacular i jo me'l mirava des d'una punta de la pista. Et quedaves plantat, estudiant el panorama, detectant les millors femelles i la música que et deia: som-hi.

Que important que era aquella música, forta fins a ser dolorosa, però capaç de llençar a la pista a la persona més tímida de totes, com jo.

No sabia ballar, de fet encara no en se ara, però la música et feia moure. Era una música que no m'agradava massa, no l'escoltava en cap altre lloc, però quan arribava a la disco, era la millor, em feia sentir gran.

Un cubata de garrafon i aconseguies tota l'eufòria necessària per atansar-te a un grup de noies i fer el paperina una estona. Al final, quasi mai els acabava dient res, tot i que estava clar que elles ho esperaven, així ens passàvem setmanes, amb els mateixos moviments, ella esperant i jo no trobant el moment de dir res.

S'atança el final, ja en fiquen de més lentes.....

Te n'anaves cap a casa i ja pensaves l'estratègia per la setmana vinent. No havia passat res, però em sentia més viu que mai, començava a ser el protagonista de la meva vida.

Les sensacions viscudes en aquella època crec que no les tornaré a tenir mai, era una combinació d'inocència, inexperiència, en resum, l'inici del pas de passar de ser un nen a ser un adult.

Sempre que sento música dels 90 no puc evitar sentir tenir sensacions que em fiquen els pels de punta. Segur que els de la meva época m'entendran.

Complex Forest Gump

2008-01-27T20:35:00.000+01:00

Aquest matí m'he llevat i no sabia que fer, i he pensat: me'n vaig a caminar. M'he fet uns entrepans, una mica d'aigua, i llestos. El lloc escollit ha estat Collserola. Ja feia dies que hi volia treure el nas, però mai trobava el moment.

Amb els FGC m'he plantat al baixador de Vallvidrera i allà he començat a caminar. Normalment m'agrada complicar-me la vida, i acostumo a escollir els corriols més complicats. Avui també ho he fet i, després de perdrem uns quants cops, he arribat Can Torres, la primera màsia que he vist. He creuat una carretera i cap a Can Ribes, doncs he vist en el planell que porto que hi ha un viaducte i m'ha picat la curiositat, molt maco, per cert.

Continuo caminant, el corriol per on vaig és molt macó, la veritat és que això de Collserola em comença a agradar.

Miro el planell i veig que Sant Gugat no sembla molt lluny. Ja no cal que ús digui quin ha estat el meu repte.

Baixant per un corriol em trobo un cowboy amb un cavall jovenet. Que maco que es, i com puja el tio, doncs el caminet es força complicat i empinat. Xarrem una estona i el tio m'explica la vida. Ui, ui, a veure si serà com el de la peli.........

Continuo fent camí i arribo a un McDonal's de muntanya. Es diu Can Borrell i està a tope de gent, quina passada. Un parking inmens i ple de cotxes. Em miro els peus i fan mania, tots pels de pols. En canvi els cotxes, tots ben lluents. Això no em quadra. Als 2 minuts soluciono l'enigma: hi arriba una carreterera. Ja està tot dit.

Sant Cugat ja s'atança, veig algun edifici a l'horitzó i al llarg del camí em vaig trobant indígenes de la zona. Tot d'una m'apareix un pi espectacular, sol com un mussol, amb un munt de punts de suports que eviten que caigi. És el pi d'en Xandri. Molt maco, ha valgut la pena caminar fins aquí.

Tiro una mica més, fent eslàlom entre els diumengers que omplen el camí, senyal inequívoca que ja em que poc per arribar al meu destí. Efectivament, amb poca estona arribo a Sant Cugat. Ara em toca tornar a Barcelona.

Reculo pel mateix camí però, passat el McDonal's que ja he mencionat, decideixo passar per Sant Medir; en una anterior feina havia treballat a Gràcia i sempre la muntaven grossa per Sant Medir. Un cop hi arribo me n'adono que el sant ja no hi déu ser, doncs l'ermita està tancada, però si que hi ha tot de feligressos que suposo, al no poder entrar a resar, han decidit fer el pícnic fora. Això em fa mirar el rellotge, són les tres de la tarde. M'allunyo una mica i paro a fer un mos.

Ara ja enfilo el camí de tornada. Me n'adono que hi ha algo que m'apreta; merda (i mai més ben dit), no porto paper. Agafo unes quantes fulles i em poso en posició: prafff, prafff, senyal inequívoca de que no he fet la meva millor obra mestra. Aixó vol dir que he deixat més rastre del que pensava. Agafo unes quantes fulles més i llestos, ara ja puc tornar, i força més lleuger.

Arribo al viaducte, però aquest cop per la part de sota, també és força maco.

Una caminadeta més i ja torno a ser a l'estació de FGC.

Caminada complerta, he fet entre 30 i 35 km, una mica més de 4,5h, estic força cansat.

Tornant amb el FGC penso: ets un tio ben raro, no saps que fer i et fots a caminar com....... com el Forest Gump. Al moment me n'adono que hauré de tornar, m'he deixat a "muy mejor amigo" Buba.

Avui m'he deixat la càmara, amb el que no ús puc penjar fotos. Aprofito per penjar-vos un tribut a una molt bona película. Si no l'heu vist no mireu el video adjunt, mireu la película directament. Pels que si l'heu vist, aquí queda el tribut.

Compartir acostuma a voler dir millorar

2008-01-25T18:17:00.000+01:00

Acostumo a ser una persona tancada alhora d'explicar coses important. Poc a poc vaig aprenent que es important compartir, i crec que vaig evolucionant.

En un primer estadi vaig centrar els meus esforços en intentar compartir els meus problemes que, com tothom, en tinc molts. No quedar-me'ls per mi sol i intentar enterrar-los en lo més profund del meu ser, algo que he estat fent durant molts anys. He vist que compartir vol dir buscar comprensió, veure altres punts de vista i, molts cops, trobar solució.

També m'he adonat que es important compartir les coses bones, que molts cops tampoc compartia. Pel sol fet de ser bones sembla ser que ja es poden deixar passar, que ja els hi has tret tot el suc de la situació. Però no, quan comparteixes les coses bones, aquestes acaben sent millors.

De fet aquí ús deixo amb un exemple musical, com no. Es tracta d'una cançó d'un grup amb trajectòria relativament curta però que han estat capaços de cridar la meva atenció. Són LINKIN PARK i la cançó NUMB. El primer vídeo es la cançó en el seu estat inicial, que considero molt bona, en línia amb tota la seva discografia. En el segon vídeo ús poso la mateixa cançó, aquest cop interpretada conjuntament amb JAY-Z. El resultat es brutal.

Records

2008-01-23T20:23:00.000+01:00

Quan penso en la música que m'agrada no puc evitar pensar en un grup: PARADISE LOST. Va ser uns dels meus primers discs quan era jove. Molta de la gent que coneixeia estava amb els Sopa de Cabra i companyia i, a mi, em va donar per escoltar un altre tipus de música. El problema es que jo no em sabia les lletres de les canços que tot deu cantava a les excursions, però realment crec que hi he sortit guanyant, doncs la majoria d'aquesta gent ja no es fidel a aquell estil de música i, a mi, em va marcar per tota la vida.

Escoltar aquesta canço em posa els pels de punta, d'igual manera que me'ls va ficar el primer dia que la vaig escoltar. Es una canço que té 16 anys, però ningú ho diria.

Creieu que quan siguem vells, i anem a les festes majors, ens ficaran cançons com aquestes, per recordar la nostra joventud? No ho ser, però si ho fan, a mi em continuarà emocionant.

Ús deixo amb PITY THE SADNESS, espero que la disfruteu tant com la disfruto jo.

El meu jardí

2008-01-14T17:48:00.000+01:00

Aquest cap de setmana vaig decidir anar a donar un tomb pel meu jardí. I es que Montserrat és el meu jardí. Si, si, me l'he fet meu i mi sento com a casa. També he de dir que hi deixo entrar a tothom qui vulgui, no em malinterpreteu ara.

Doncs res que em planto a Collbató i comencem a caminar, la meva companya infatigable i jo. Després de debatir-ho molt decidim pujar a Sant Joan pel clot de la Mònica. Osti tu, sembla que això va pujant i la vista realment ho confirma. Tot i que començo a estar suat, em sento lliure. Veig Collbató molt petitet, que poc m'ha costat deixar enrere la civilització. Ens trobem una parella que també puja pel mateix camí. Sembla que s'ho prenen amb més tranquilitat i els atrapem ràpidament. Una salutació de rigor, que als muntanyencs ens agrada molt, i els deixem enrere.

Arribem al primer coll, hem superat la primera serra. Es el punt en que ens toca anar cap a la dreta i enfilar el camí del bassal dels corbs que ens ha de dur fins a Sant Joan. La meva companya també està reflexiva, no se mai qui disfruta més de l'encant d'estar al mig de la muntanya, si ella o jo. En aquests moments ella, no en tinc cap dubte.

Anem fent camí, es un tram força exigent. El caminet es molt estret i te punts de fort desnivell. Hi ha molta vegetació, es fàcil enganxar-se. A més hi ha branques i troncs d'arbres morts que es creuen en el camí, s'ha d'anar en compte sinó hi pots deixar la pell. Això de ser baixet és una avantatge, em permet esmunyirme entre les branques amb més o menys facilitat. Em ve al cap el record d'un amic, amb el qui he freqüentat camins com aquest; ell és força més alt que jo i s'ha endut més d'una tastarrada al cap.

Arribo al bassal dels corbs i decidim fer una petita desviació per pujar a un petit pic, agafem un caminet de la vessant de la muntanya i ja hi som. Les vistes parlen per si soles.

Tornem al camí i ens dirigim cap al pas que ens ha de dur a Sant Joan. Ens toca passar pel mig de les dues roques, un pas molt maco i que no suposa cap dificultat.

Un cop travessem el pas ja veiem Sant Joan, on arribem molt ràpid.

Sant Joan és una petita ermita situada a uns 1.000 metres d'altura, no se com s'ho van fer per pujar les pedres fins allà d'alt. Entenc que pel nom déu estar feta en honor a Sant Joan, no ho ser, els temes religiosos em van bastant grans .

Hi ha un parell d'excusionistes que han parat a fer un mos. La meva parella els assalta de forma educada, demanat si tenen algo per endrapar, el menjar és superior a ella. Troba un parell de trossos de pa, que se'ls fot en un obrir i tancar d'ulls.

Saludo als dos muntanyencs i em pregunten:

- Oye, eras tu el que estaba en la cima del pico de enfrente?
- Si, ara fa una estona
- Y como has llegado hasta allí? Nosotros tambíen venimos de este lado però no hemos visto el camino....

Resulta que se l'havien saltat. Eren dos paios de Saragossa que estaven visitant Montserrat. Xarrem una estona i em despedeixo; a nosaltres ens toca baixar cap a Collbató.

Agafem el camí del torrent de Santa Caterina i arribem al camí vell de Collbatò al Monestir. Em miro la meva gossa i li dic:

-Que et sembla si o allarguem una mica?

Ella em diu que vale i decidim arribar al pic més allunyat de la serra que tenim al davant. Ens endincem per un corriol; primer forta baixada i, com no, després forta pujada. Jo que començo a estar força cançat, el camí es força incomodo i la meva gossa no deixa de recordar-me la seva superioritat anatòmica en la muntanya, semblo un invàlid al seu costat.

Inevitablement, sempre que estic per aquest costat de Montserrat no puc evitar posar-me trist; per tot arreu hi ha rastres de l'incendi del 1994. Han passat 14 anys, encara queda molt per recuperar. Aprofito per demanar reflexió sobre un tema tant important com aquest.

Al final arribem al punt senyalat i ara sols ens toca tornar a Collbató, on tenim el transport que ens espera per dur-nos a la capital. La meva gossa sembla que també en té prou; fem un parell de glops d'aigua (ella uns quants més que jo) i iniciem la última tirada. El camí ara és força més planer i em perment pensar en les meves coses, no he d'estar tant atent d'on fico el peu. El dia continua sent preciós, fa calor i tot, i gaudeixo dels darrers moments al meu jardi.

Una darrera mirada i m'enduc una instantànea gravada a la retina. Estic segur que no tardaré gaire a tornar a xafar aquesta muntanya, la meva muntanya.

La "cuesta de enero"

2008-01-02T19:16:00.000+01:00

Aquest matí vaig a esmorzar, és una sana costum que tinc, i només entrar al bar el Joan (amo i cambrer del bar que freqüento) em diu:

- nen, prepara la butxaca que avui he apujat els preus.

Com ús podeu imaginar hi ha bon rotllo amb el Joan però, efectivament, m'ha cobrat el meu esmorzar més car. De fet normalment em costava 2,40,-€ (bocata de puta mare i tallat) i avui m'ha clavat 2,70,-€. Primer he pensat: - cony, només són 0,30,-€ no està malament.

Al llarg del matí li he anat donant voltes. Com podeu veure no he tingut molta feina i sóc dels del puny estret, i he arribat a la conclussió de que déu ni dor de la pujada, un 12,5% i aquí ja m'he calentat.

Representa que el govern calcula un índex com és IPC, que indica la pujada dels preus. El darrer publicat, el de novembre, estima una pujada del 4,1%.

En base a aquest índex a mi em revisen el meu salari, com a la majoria de la gent. Hi ha algo que no em quadre: a la feina hem pugen el salari un 4,1% i el Joan em clava un 12,5% més per esmorzar.

Senyors algú ens enganya i no es el pobre Joan.... Tenim uns polítics que són uns inútils. Ens tenen tot el dia enganyats i les seves decisions ens afecten molt més del que ens pensem en el nostre dia a dia.

La "cuesta de enero" no ve per la pasta que t'has gastat en unes festes abocades al consumisme, o al menys no sols per això. Cada any els preus pugen més i els nostres salaris quasi ni es mouen, tot justificat amb el IPC.

Em cago amb el capullo que calcula el IPC. Serà subnormal el tio que cada any ens dóna pel cul, amb un calcul que ni de molt tros s'aproxima a la realitat. Si fins i tot els avis veuen que la vida s'encareix més que aquest ridícul 4%.

Que trist és el nostre país.

Ja he xafat la neu

2008-01-01T15:00:00.000+01:00

Tot i que vaig amb una mica de retard, com no, les festes en tenen la culpa, aprofito un moment de calma per explicar-vos la sortideta que vaig fer ara fa uns 15 dies. Ja feia dies que em ballava pel cap anar a xafar neu i, tot i que l'amic Mauri no ens havia donat grans alegries, vaig decidir atansar-me a la Vall Fosca, un dels llocs del pirineu lleidatà que em tenen el cor robat.

D'anada cap alla una boira de collons, com no, es el que té passar per la terra ferma amb ple anticicló. A mesurar que guanyava altura la boira es va quedar enrere però el fred no, vaig arribar a l'embassada de Sallente (1.700 metres), punt de partida, i estavem a 4 sota zero, collons com picava.

Començo a caminar i aviat vaig entrar en calor, doncs l'ascensió fins a l'estany Gento no es que sigui molt llarga (menys d'una hora) però es d'aquelles que et fa entrar en calor. A mesura que anava guanyant altura vaig veure que havia escollit un bon dia, doncs semblava que el cel estaria tot el dia ras i que la neu havia fet acte de presencia en les cotes altes de la muntanya. El fred, però, cada vegada era més intens, i vaig començar a trobar tots els rierols gelats. Tot continuant amunt vaig arribar a l'estany Tort, en principi el més gran dels estanys de la zona en la que estava però nois, la sequera també ha arribat a la Vall Fosca i tenia poca aigua. Això, juntament amb el fred que fotia em van proporcionar un paratge espectacular, amb tot l'estany gelat com mai ho havia vist. Simplement magnífic, amb molt fred, però magnífic. Decideixo continuar pujant i, abans d'arribar al refugi Colomina em trobo el primer indígena de la zona, un isard solitari, més xafarder que la meva iaia, al cel sigui. Vaig continuar pujant, sempre amunt, vorejant l'estany de Colomina i l'estany de Mar, dues preciositats separades per una petita presa. Aquí la neu ja era força present, potser perquè ja estava a 2.400 metres. El fred continuava apretant, però amb aquell paisatge ni el notava. Tot i no anar exsessivament equipat, no m'esperava trobar tanta neu, decideixo continuar pujant i afrontar el pas de l'Os, una canal estreta i una mica empinada que, la neu, encara la va fer més espectacular. Passo el pas i arribo a l'estany de Saburó (2.618 metres) i aquí si que he de decidir de recular. El paissatge espectacular, i el pic de Peguera(2.983 metres) que només fa que cridar-me, serà cabró? Després d'una petita reblexió i, veient el poc equipament que portava i la quantitat de neu que hi havia, decideixo fer un pipi, com qui marca el territori, i jurar-li al pic que amb el bon temps no tindrà tanta sort, doncs segur que m'hi acabaré enfilant.

La baixada molt més ràpida, a més, motivat per un canvi de temps sobtat que no pintava massa bé, de fet començava a ploure, però amb el fred no queia aigua sinó gel. Arribant a estany Gento decideixo fer un mos, 1 sota zero, quina terrassa més fresqueta. Un bocata, una poma, una mandarina i avall que fa baixada. Com no, el tram final el faig a tope, em foto a correr i arribo a baix bastant cansat, però amb la sensació d'haver estat un privilegiat.

Un adjunto unes postals, perquè realment ho són. Espero que en gaudiu tant com jo.

presa sallete - llac saburo

Avui estic trist

2007-12-18T19:14:00.000+01:00

El ser humà es una màquina molt complexa, i jo, encara ho sóc més. Em costa expresar els meus sentiments i, molts cops fins i tot entendre'ls. No saber-te expresar es xungo i no entendre't a tu mateix encara més, perquè la veritat, es que tot plegat no et deixa excempt de sentir. Avui puc afirmar que estic trist. Si, ja ho ser, aníma't i tot això, però el que tinc clar es que estic trist. Tinc un sentiment definit i, en el meu cas, això ja és molt. Així que em quedo amb ell, sentint tot el que he de sentir.

A vegades quan estàs perdut, tens ganes trencar amb tot, com de tornar a començar i intentar estar més atent amb un mateix, per entendre't millor, perquè et sembla que el punt en el que estàs no arribaràs a entendre'l mai.

Molts cops les cançons em transmeten sensacions, serà per això que m'agrada la música, m'ajuda a experimentar sentiments, sensacions. Avui un parell de cançons de SOBER - ARREPENTIDO

I SOBER - HOMBRE DE HIELO

Que ens hem perdut

2007-12-16T18:57:00.000+01:00

Fa un parell de setmanes va venir a tocar a Badalona Marilyn Manson. Si, si, el tio raro amb un ull de cada color. Per desgràcia meva no hi vaig anar, quina merda. Aquest paio és un tros de músic, fidel al seu estil i a la seva imagte que, si més no, podriem qualificar de pecular.

Perquè ús estireu els pels com jo al veure el que ús heu perdut, aquí teniu un video d'aquest personatge (Marilyn Manson - The Nobodies). Espero que el disfruteu tant com jo.

Primer assalt al sopar de Nadal

2007-12-15T17:33:00.000+01:00

Tal i com ús apuntava, ahir vaig tenir el sopar de Nadal. No m'enrollaré explicant les meves vivèncie del sopar, si bé si que ús puc dir que va estar correcte, i més tenint en compte que erem uns 70. Vam estar magnificament atesos per tres noies filipines que, tot i estar extremadament primes impresionava com feien volar els plats.

La primera copa la vam fer en un bar que em va agradar força. Es diu l'Almirall (c/ Joaquim Costa, 33 de BCN). Pels qui els hi agradi la història, diuen que és un dels bars més antics de Barcelona, fundat el 1860. La veritat es que pinta de vell si que té, i per fer unes canyes està de conya.

Després taxi (per cert, amb increment de tarifa inclosa) i cap al Luz de Gas. Personalment és un lloc que no freqüento i alguns cops he tingut problemes per entrar. Ahir vaig estar de llet i tot just quan arribavem ens van trucar per dir-nos que havien anat a un altre lloc, el Sol. No hem feu dir on està, però no queda lluny d'on erem, per sota de diagonal. Es una altre discoteca, paxum, paxum.

A l'entrar va i un dels que veniam amb nosaltres es cola, i es monta un pollastre de collons. Jo i un altre company estavem pagant i el segurata, un rumanés de 2 metres, que no ens deixava entrar. Després de molt parlar, el tio veu que no ens acollona i ens deixa passar. Segur que pensava: - quin parell de desgraciats. Ja tenia raó, ja.

Un cop a dins he de dir que era tal i com m'esperava. Ahir, per ser la nit que era, la mitjana d'edat era força més alta a tot arreu, i la mitjana de borratxos també. Vam fer el merda una estona, intentant ser els reis de la pista, tot i que si ens veguessim en una pel·lícula seriem conscients de la pena que fem remenant el cul.

Total, que he arribat a casa passades les 6:30, amb una pudor a fum espectacular.

Un pipi i al llit.

El sopar de Nadal

2007-12-14T19:19:00.000+01:00

Aquest matí m'estava bebent el cafè amb llet i un paio de la radio diu:

- Avui, dia mundial del sopar del Nadal.

I jo he pensat:

- Cony, aquet tio te raó, avui tinc el sopar de Nadal de la feina.

He arribat a l'oficina i realment es respirava aires de pre-sopar de Nadal. Les dues companyes que tinc ja estaven maquinant que es posarien a la nit. A més, el tema s'ha exterioritzat, doncs fent una mica el xafarder (tots ho fem, no hem prejutgeu ara), he sentit cinc o sis converses amb gent d'altres oficines, de la mateixa empresa clar estar, amb un contingut similar que ja ús podeu imaginar.

A l'oficina som quatre i, per tant, en falta un del qui no ús he comentat res. Dic un perquè és un tio, com jo. Doncs hem anat a esmorzar junts i, en una direcció diferent, també he notat que el tema del soparet d'avui el negitejava. Les pistes han estat frases del pal:

- Tio, avui veurem a no se qui, uuffff es un plasta.
- Quan arribis guarda'm lloc, que no vull seure amb no se qui.
- A veure com ens ve la no se quantos, que bona que està.

Podria relatar unes quantes frases més, però amb un que s'hagi aburrit ja n'hi ha prou.

En definitiva, avui sopar d'empresa que, per la part que em toca, em diverteix. En el meu cas estaré amb gent que ni conec (fa poc que estic en aquesta feina), veuré com alguns es passen una mica amb les copes, m'enteraré de les xafarderies bàsiques de tota feina i veuré com persones de 50 anys es fan l'enrotllat i ballen alguna canço d'última tendència.

Serà la meva estrena social de la nova feina, ui, quins nervis, jjejeje

M'estreno

2007-12-11T21:58:00.000+01:00

Avui m'he decidit a obrir el meu blog. Ja fa temps que dono tombs per alguns blogs i ara em toca a mi. De moment reconec que es força cutre, sense cap parafarnàlia, que per cert queden molt xules. Suposo que ja li aniré agafant el truquillo. Bueno, aprofito l'estrena per proposar un video, a veure que ús sembla.