Avui he decidit baixar la perciana del meu bloc. Si, si, he decidit tancar la paradeta. Aquest es un bloc anònim, tot i que la majoria dels qui hi treieu el nas sabeu qui sóc. A mi l'anonimat m'ajudava a expresar-me, algo que sobint em costa molt. Però aquest anonimat s'ha perdut, no sols amb les persones que no l'han tingut mai (que no m'importava) sinó amb altre gent que fa que condicioni el meu redactat, la meva expresió, en definitiva, que fa que no em senti agust a casa meva i, per tant, toca xapar.
Sols em queda agrair la companyia de tots els que heu perdut el temps a casa meva.
A reveure.
dijous, 20 de març del 2008
dimecres, 19 de març del 2008
Em sento sol
Aquests dies no estic en la meva millor forma. He passat la grip i m'ha deixat fet una coca; ja no recordava que es estar malalt, tenir febre i totes aquestes coses.
I a més, tot plegat m'ha passat en un nou entorn, molt diferent al que he tingut mai, i es que ara estic sol.
Sempre m'havia pensat que era una persona a qui la soletat no molestaria, que era molt autosuficient, molt actiu. Pero estar sol et fa veure moltes coses, et fa reflexionar molt, i fa que te n'adonguis de lo vulnerable que pots arribar a ser.
Estic segur que m'adaptaré a la nova situació, però no puc evitar que actualment aquest nou estat em faci mal; ara puc entendre com es sent molta gent, i saber que no exageren gens quan expliquen que ho passen malament.
Que hi farem, així es la vida, i a mi ara em toca ballar aquesta; i es que com diu la gran canço que acompanya el post, sóc un tio estrany, sóc un tio raro
I a més, tot plegat m'ha passat en un nou entorn, molt diferent al que he tingut mai, i es que ara estic sol.
Sempre m'havia pensat que era una persona a qui la soletat no molestaria, que era molt autosuficient, molt actiu. Pero estar sol et fa veure moltes coses, et fa reflexionar molt, i fa que te n'adonguis de lo vulnerable que pots arribar a ser.
Estic segur que m'adaptaré a la nova situació, però no puc evitar que actualment aquest nou estat em faci mal; ara puc entendre com es sent molta gent, i saber que no exageren gens quan expliquen que ho passen malament.
Que hi farem, així es la vida, i a mi ara em toca ballar aquesta; i es que com diu la gran canço que acompanya el post, sóc un tio estrany, sóc un tio raro
diumenge, 9 de març del 2008
Ja hi tornem a ser
Les motos em tornen boig. Poc a poc he anat controlar la meva adicció, però he de reconeixer que "no me he quitao". M'agrada anar amb moto, però d'això ja en parlaré un altre dia. I es que avui comença MOTO GP 2008. I jo ja estic nervios.
M'espera una tarde motera, plena d'emocions i sobretot de tensió i nervis. Suposo que es el que déu sentir un futbolero, a mi el futbol no em diu gran cosa.
Doncs res, tampoc no us vull aborrir. Us aconsello que mireu la cursa de GP, sobre les 21:00, amb Rossi, Pedrosa, Stoner i companyia.
No em vull oblidar d'un gran pilot a qui les coses no li acaben de sortir bé, però estic segur que li arribarà el seu moment si mai li donen una moto de primer ordre. Estic parlant del Toni Elias, un dels pilots que te un dels estils de conducció més espectaculars de tot moto gp. Us deixo amb una mostra d'aquesta destresa, quan va acabar guanyant al propi Rossi en la carrera de Portugal del 2006. L'apurada de frenada on passa de la tercera posició a la primera és bestial. Molta sort Toni.
M'espera una tarde motera, plena d'emocions i sobretot de tensió i nervis. Suposo que es el que déu sentir un futbolero, a mi el futbol no em diu gran cosa.
Doncs res, tampoc no us vull aborrir. Us aconsello que mireu la cursa de GP, sobre les 21:00, amb Rossi, Pedrosa, Stoner i companyia.
No em vull oblidar d'un gran pilot a qui les coses no li acaben de sortir bé, però estic segur que li arribarà el seu moment si mai li donen una moto de primer ordre. Estic parlant del Toni Elias, un dels pilots que te un dels estils de conducció més espectaculars de tot moto gp. Us deixo amb una mostra d'aquesta destresa, quan va acabar guanyant al propi Rossi en la carrera de Portugal del 2006. L'apurada de frenada on passa de la tercera posició a la primera és bestial. Molta sort Toni.
divendres, 29 de febrer del 2008
Igualtat de gènere
En plena campanya electoral no faig més que sentir tonteries i més tonteries dels que representa que són la nostra veu, els polítics. D'entre moltes de les tonteries que diuen els dóna per parlar de la igualtat de génere; la dona és una maltractada de la societat. Amb això tenen tota la raó, no és just com es tracta a la dona, però sols s'omplen la boca, al final no acabaran fent res.
El que està clar es que la dona del segle XXI està capacitada per fer qualsevol cosa, i molts cops millor que molts homes. Un deixò amb un clar exemple, ja m'agradaria a mi poder cantar com la cantant de OTEP. Una dona que s'ha fet un lloc en un mon d'homes.
El que està clar es que la dona del segle XXI està capacitada per fer qualsevol cosa, i molts cops millor que molts homes. Un deixò amb un clar exemple, ja m'agradaria a mi poder cantar com la cantant de OTEP. Una dona que s'ha fet un lloc en un mon d'homes.
dilluns, 25 de febrer del 2008
Quan les muntanyes et parlen
Aquest cap de setmana he aprofitat el bon temps pronosticat amb encert i he anat a la muntanya. Ben acompanyat amb els infatigables amics de sempre hem decidir de pujar la Tossa Plana de Lles (2.916 metres), el segon pic més alt de La Cerdanya.
Comencem a caminar per dins un bosc preciós, el terra està molt gelat, no podem anar ràpid. Després d'una bona estona de fer equilibris sortim a un prat descobert on hi ha el refugi del Pradell. No se perquè em giro per veure el que tinc al darrera i em sorpendren la imatge especatular que m'ofereix la serra del Cadí, mitjanament enfarinada i envoltada per una misteriosa boira matutina. Encara trastornat per la magnífica vista, continuem el camí, en un primer moment marcat, posteriorment guiats pel nostre instint muntanyenc. Anem guanyant alçada i cada cop i a menys pins, i més neu. De cop i volta sento el primer rumoreig, no entenc res però acabo endevinant d'on prové: la muntanya que tinc just al meu davant m'està demanant que li presti atenció.
Encara està lluny, però la seva forma m'hipnotitza. Em penso que es la muntanya que em vingut a pujar i, després de discutir-ho amb els companys i amb el planell a la ma veiem clar que no és el nostre objectiu.Continuem fent camí, cada cop hi ha més neu. Ha arribat el moment de calçar-nos les raquetes; ens sentim primitius.
Tot d'una arribem al final de la vall, es aquí on comença la teca, el terreny s'inclina significativament. La neu te menys presència, ens treiem els artefactes que portem als peus i comencem a guanyar desnivell. La respiració s'accelera, sento els batecs del meu cor dins el cap, he d'intentar agafar el ritme de pujada. L'ascenció es força més llarga del que en un primer
moment ens pensavem i la neu encara dificulta més el nostre avanç. Tot i així ens considerem uns privilegiats, xafant una neu que encara no ha xafat ningú, amb textures i tonalitats que fan que ens sàpigui greu avançar per sobre d'ella.Jo estic concentrat en l'ascensió, es una disputa entre la muntanya i jo, em costa mantenir el ritme, estic cansat, però en cap moment dubto de que arribaré al cim, aquest cop guanyaré jo.
Dins la meva guerra interna torno a sentir el rumoreig que ja havia sentit, miro cap a la meva esquerra i la veig allà, imponent, immòbil, però més viva que mai. La muntanya em torna a cridar. Encuriosit i sorprés a la vegada, decideixo esbrinar com es diu, doncs sembla ser que estic iniciant una relació. Es tracta del Pic de Setut (2.867 metres), sento que neix algo especial entre aquella muntanya i jo.
La tinc a cop de pedra i causa una atracció estranya sobre mi. Aconsegueixo serenar-me, agafo aire, i continuo la meva batalla personal amb la Tossa Plana de Lles, que es la protagonista del dia.
Un esforç més i aconseguim tots els integrans de l'expedició arribar al cim. Les vistes de Catalunya i d'Andorra són espectaculars, indescriptibles, s'ha de pujar per poder saber que es sent en aquells moments. Unes fotos per immortalizar el moment i decidim començar a baixar, fa un aire que talla i en un moment se'ns gelen les mans.
Comencem a baixar i el Pic de Setut em torna a cridar. Aquest cop el puc mirar directament als
ulls. Es testimoni de la derrota de la seva veïna, la Tossa Plana de Lles, que no ha pogut evitar rebrens a la seva part més íntima, el seu punt més alt.Ens observem mutuament, no fan falta paraules, els dos sabem el que volem: jo vull pujar pel seu llom fins al cim, ell em repta a que ho provi. Es un moment ple de respecte i admiració mutu.
Miro el rellotge i ja se'ns fa tard, encara ens queda un llarg camí de baixada i no podem perdre temps.
El miro per darrer cop i ens emplacem per una propera vegada. Ell sap que ens tornarem a veure, jo ser que aconseguiré fer el cim.
El camí de baixada es igualment preciós, en cap moment em giro per veure el Pic de Setut, ja ens ho hem dit tot.
diumenge, 24 de febrer del 2008
Començar a ser algú
Avui he fet un viatge astral i he retornat als meus 15 anys. No m'he pres res, tranquils, però he sentit una música que actua com una droga.
Jo vivia en un poble de la terra ferma i als 15 anys vaig començar a sortir. Els que ja hem fet 30 anys inevitablement pertanyem a l'època de la discoteca, i jo sóc d'aquests. La veritat es que tinc molts bons records, es una edat que recordo perferctament, fins i tot recordo clarament les sensacions viscudes, suposo que és per això que es tant especial.
La sensació de ficar-te ben guapo a casa, per agafar seguretat en tu mateix i poder entrar en acció.
Arribar a la discoteca i ja començava a sentir pessigolles a la pantxa, la gent fent cua, moltes nenes guapes........ja em ficava nerviós. Escoltava i, osti tu, està sonant la canço del tio que parla amb alemany (això deia tothom)
Un cop dins, entrava a la foscor, trencada cada fracció de segon per llums de tots els colors. L'ambient era espectacular i jo me'l mirava des d'una punta de la pista. Et quedaves plantat, estudiant el panorama, detectant les millors femelles i la música que et deia: som-hi.
Que important que era aquella música, forta fins a ser dolorosa, però capaç de llençar a la pista a la persona més tímida de totes, com jo.
No sabia ballar, de fet encara no en se ara, però la música et feia moure. Era una música que no m'agradava massa, no l'escoltava en cap altre lloc, però quan arribava a la disco, era la millor, em feia sentir gran.
Un cubata de garrafon i aconseguies tota l'eufòria necessària per atansar-te a un grup de noies i fer el paperina una estona. Al final, quasi mai els acabava dient res, tot i que estava clar que elles ho esperaven, així ens passàvem setmanes, amb els mateixos moviments, ella esperant i jo no trobant el moment de dir res.
S'atança el final, ja en fiquen de més lentes.....
Te n'anaves cap a casa i ja pensaves l'estratègia per la setmana vinent. No havia passat res, però em sentia més viu que mai, començava a ser el protagonista de la meva vida.
Les sensacions viscudes en aquella època crec que no les tornaré a tenir mai, era una combinació d'inocència, inexperiència, en resum, l'inici del pas de passar de ser un nen a ser un adult.
Sempre que sento música dels 90 no puc evitar sentir tenir sensacions que em fiquen els pels de punta. Segur que els de la meva época m'entendran.
Jo vivia en un poble de la terra ferma i als 15 anys vaig començar a sortir. Els que ja hem fet 30 anys inevitablement pertanyem a l'època de la discoteca, i jo sóc d'aquests. La veritat es que tinc molts bons records, es una edat que recordo perferctament, fins i tot recordo clarament les sensacions viscudes, suposo que és per això que es tant especial.
La sensació de ficar-te ben guapo a casa, per agafar seguretat en tu mateix i poder entrar en acció.
Arribar a la discoteca i ja començava a sentir pessigolles a la pantxa, la gent fent cua, moltes nenes guapes........ja em ficava nerviós. Escoltava i, osti tu, està sonant la canço del tio que parla amb alemany (això deia tothom)
Un cop dins, entrava a la foscor, trencada cada fracció de segon per llums de tots els colors. L'ambient era espectacular i jo me'l mirava des d'una punta de la pista. Et quedaves plantat, estudiant el panorama, detectant les millors femelles i la música que et deia: som-hi.
Que important que era aquella música, forta fins a ser dolorosa, però capaç de llençar a la pista a la persona més tímida de totes, com jo.
No sabia ballar, de fet encara no en se ara, però la música et feia moure. Era una música que no m'agradava massa, no l'escoltava en cap altre lloc, però quan arribava a la disco, era la millor, em feia sentir gran.
Un cubata de garrafon i aconseguies tota l'eufòria necessària per atansar-te a un grup de noies i fer el paperina una estona. Al final, quasi mai els acabava dient res, tot i que estava clar que elles ho esperaven, així ens passàvem setmanes, amb els mateixos moviments, ella esperant i jo no trobant el moment de dir res.
S'atança el final, ja en fiquen de més lentes.....
Te n'anaves cap a casa i ja pensaves l'estratègia per la setmana vinent. No havia passat res, però em sentia més viu que mai, començava a ser el protagonista de la meva vida.
Les sensacions viscudes en aquella època crec que no les tornaré a tenir mai, era una combinació d'inocència, inexperiència, en resum, l'inici del pas de passar de ser un nen a ser un adult.
Sempre que sento música dels 90 no puc evitar sentir tenir sensacions que em fiquen els pels de punta. Segur que els de la meva época m'entendran.
diumenge, 27 de gener del 2008
Complex Forest Gump
Aquest matí m'he llevat i no sabia que fer, i he pensat: me'n vaig a caminar. M'he fet uns entrepans, una mica d'aigua, i llestos. El lloc escollit ha estat Collserola. Ja feia dies que hi volia treure el nas, però mai trobava el moment.
Amb els FGC m'he plantat al baixador de Vallvidrera i allà he començat a caminar. Normalment m'agrada complicar-me la vida, i acostumo a escollir els corriols més complicats. Avui també ho he fet i, després de perdrem uns quants cops, he arribat Can Torres, la primera màsia que he vist. He creuat una carretera i cap a Can Ribes, doncs he vist en el planell que porto que hi ha un viaducte i m'ha picat la curiositat, molt maco, per cert.
Continuo caminant, el corriol per on vaig és molt macó, la veritat és que això de Collserola em comença a agradar.
Miro el planell i veig que Sant Gugat no sembla molt lluny. Ja no cal que ús digui quin ha estat el meu repte.
Baixant per un corriol em trobo un cowboy amb un cavall jovenet. Que maco que es, i com puja el tio, doncs el caminet es força complicat i empinat. Xarrem una estona i el tio m'explica la vida. Ui, ui, a veure si serà com el de la peli.........
Continuo fent camí i arribo a un McDonal's de muntanya. Es diu Can Borrell i està a tope de gent, quina passada. Un parking inmens i ple de cotxes. Em miro els peus i fan mania, tots pels de pols. En canvi els cotxes, tots ben lluents. Això no em quadra. Als 2 minuts soluciono l'enigma: hi arriba una carreterera. Ja està tot dit.
Sant Cugat ja s'atança, veig algun edifici a l'horitzó i al llarg del camí em vaig trobant indígenes de la zona. Tot d'una m'apareix un pi espectacular, sol com un mussol, amb un munt de punts de suports que eviten que caigi. És el pi d'en Xandri. Molt maco, ha valgut la pena caminar fins aquí.
Tiro una mica més, fent eslàlom entre els diumengers que omplen el camí, senyal inequívoca que ja em que poc per arribar al meu destí. Efectivament, amb poca estona arribo a Sant Cugat. Ara em toca tornar a Barcelona.
Reculo pel mateix camí però, passat el McDonal's que ja he mencionat, decideixo passar per Sant Medir; en una anterior feina havia treballat a Gràcia i sempre la muntaven grossa per Sant Medir. Un cop hi arribo me n'adono que el sant ja no hi déu ser, doncs l'ermita està tancada, però si que hi ha tot de feligressos que suposo, al no poder entrar a resar, han decidit fer el pícnic fora. Això em fa mirar el rellotge, són les tres de la tarde. M'allunyo una mica i paro a fer un mos.
Ara ja enfilo el camí de tornada. Me n'adono que hi ha algo que m'apreta; merda (i mai més ben dit), no porto paper. Agafo unes quantes fulles i em poso en posició: prafff, prafff, senyal inequívoca de que no he fet la meva millor obra mestra. Aixó vol dir que he deixat més rastre del que pensava. Agafo unes quantes fulles més i llestos, ara ja puc tornar, i força més lleuger.
Arribo al viaducte, però aquest cop per la part de sota, també és força maco.
Una caminadeta més i ja torno a ser a l'estació de FGC.
Caminada complerta, he fet entre 30 i 35 km, una mica més de 4,5h, estic força cansat.
Tornant amb el FGC penso: ets un tio ben raro, no saps que fer i et fots a caminar com....... com el Forest Gump. Al moment me n'adono que hauré de tornar, m'he deixat a "muy mejor amigo" Buba.
Avui m'he deixat la càmara, amb el que no ús puc penjar fotos. Aprofito per penjar-vos un tribut a una molt bona película. Si no l'heu vist no mireu el video adjunt, mireu la película directament. Pels que si l'heu vist, aquí queda el tribut.
Amb els FGC m'he plantat al baixador de Vallvidrera i allà he començat a caminar. Normalment m'agrada complicar-me la vida, i acostumo a escollir els corriols més complicats. Avui també ho he fet i, després de perdrem uns quants cops, he arribat Can Torres, la primera màsia que he vist. He creuat una carretera i cap a Can Ribes, doncs he vist en el planell que porto que hi ha un viaducte i m'ha picat la curiositat, molt maco, per cert.
Continuo caminant, el corriol per on vaig és molt macó, la veritat és que això de Collserola em comença a agradar.
Miro el planell i veig que Sant Gugat no sembla molt lluny. Ja no cal que ús digui quin ha estat el meu repte.
Baixant per un corriol em trobo un cowboy amb un cavall jovenet. Que maco que es, i com puja el tio, doncs el caminet es força complicat i empinat. Xarrem una estona i el tio m'explica la vida. Ui, ui, a veure si serà com el de la peli.........
Continuo fent camí i arribo a un McDonal's de muntanya. Es diu Can Borrell i està a tope de gent, quina passada. Un parking inmens i ple de cotxes. Em miro els peus i fan mania, tots pels de pols. En canvi els cotxes, tots ben lluents. Això no em quadra. Als 2 minuts soluciono l'enigma: hi arriba una carreterera. Ja està tot dit.
Sant Cugat ja s'atança, veig algun edifici a l'horitzó i al llarg del camí em vaig trobant indígenes de la zona. Tot d'una m'apareix un pi espectacular, sol com un mussol, amb un munt de punts de suports que eviten que caigi. És el pi d'en Xandri. Molt maco, ha valgut la pena caminar fins aquí.
Tiro una mica més, fent eslàlom entre els diumengers que omplen el camí, senyal inequívoca que ja em que poc per arribar al meu destí. Efectivament, amb poca estona arribo a Sant Cugat. Ara em toca tornar a Barcelona.
Reculo pel mateix camí però, passat el McDonal's que ja he mencionat, decideixo passar per Sant Medir; en una anterior feina havia treballat a Gràcia i sempre la muntaven grossa per Sant Medir. Un cop hi arribo me n'adono que el sant ja no hi déu ser, doncs l'ermita està tancada, però si que hi ha tot de feligressos que suposo, al no poder entrar a resar, han decidit fer el pícnic fora. Això em fa mirar el rellotge, són les tres de la tarde. M'allunyo una mica i paro a fer un mos.
Ara ja enfilo el camí de tornada. Me n'adono que hi ha algo que m'apreta; merda (i mai més ben dit), no porto paper. Agafo unes quantes fulles i em poso en posició: prafff, prafff, senyal inequívoca de que no he fet la meva millor obra mestra. Aixó vol dir que he deixat més rastre del que pensava. Agafo unes quantes fulles més i llestos, ara ja puc tornar, i força més lleuger.
Arribo al viaducte, però aquest cop per la part de sota, també és força maco.
Una caminadeta més i ja torno a ser a l'estació de FGC.
Caminada complerta, he fet entre 30 i 35 km, una mica més de 4,5h, estic força cansat.
Tornant amb el FGC penso: ets un tio ben raro, no saps que fer i et fots a caminar com....... com el Forest Gump. Al moment me n'adono que hauré de tornar, m'he deixat a "muy mejor amigo" Buba.
Avui m'he deixat la càmara, amb el que no ús puc penjar fotos. Aprofito per penjar-vos un tribut a una molt bona película. Si no l'heu vist no mireu el video adjunt, mireu la película directament. Pels que si l'heu vist, aquí queda el tribut.
divendres, 25 de gener del 2008
Compartir acostuma a voler dir millorar
Acostumo a ser una persona tancada alhora d'explicar coses important. Poc a poc vaig aprenent que es important compartir, i crec que vaig evolucionant.
En un primer estadi vaig centrar els meus esforços en intentar compartir els meus problemes que, com tothom, en tinc molts. No quedar-me'ls per mi sol i intentar enterrar-los en lo més profund del meu ser, algo que he estat fent durant molts anys. He vist que compartir vol dir buscar comprensió, veure altres punts de vista i, molts cops, trobar solució.
També m'he adonat que es important compartir les coses bones, que molts cops tampoc compartia. Pel sol fet de ser bones sembla ser que ja es poden deixar passar, que ja els hi has tret tot el suc de la situació. Però no, quan comparteixes les coses bones, aquestes acaben sent millors.
De fet aquí ús deixo amb un exemple musical, com no. Es tracta d'una cançó d'un grup amb trajectòria relativament curta però que han estat capaços de cridar la meva atenció. Són LINKIN PARK i la cançó NUMB. El primer vídeo es la cançó en el seu estat inicial, que considero molt bona, en línia amb tota la seva discografia. En el segon vídeo ús poso la mateixa cançó, aquest cop interpretada conjuntament amb JAY-Z. El resultat es brutal.
En un primer estadi vaig centrar els meus esforços en intentar compartir els meus problemes que, com tothom, en tinc molts. No quedar-me'ls per mi sol i intentar enterrar-los en lo més profund del meu ser, algo que he estat fent durant molts anys. He vist que compartir vol dir buscar comprensió, veure altres punts de vista i, molts cops, trobar solució.
També m'he adonat que es important compartir les coses bones, que molts cops tampoc compartia. Pel sol fet de ser bones sembla ser que ja es poden deixar passar, que ja els hi has tret tot el suc de la situació. Però no, quan comparteixes les coses bones, aquestes acaben sent millors.
De fet aquí ús deixo amb un exemple musical, com no. Es tracta d'una cançó d'un grup amb trajectòria relativament curta però que han estat capaços de cridar la meva atenció. Són LINKIN PARK i la cançó NUMB. El primer vídeo es la cançó en el seu estat inicial, que considero molt bona, en línia amb tota la seva discografia. En el segon vídeo ús poso la mateixa cançó, aquest cop interpretada conjuntament amb JAY-Z. El resultat es brutal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
