dimarts, 1 de gener de 2008

Ja he xafat la neu



Tot i que vaig amb una mica de retard, com no, les festes en tenen la culpa, aprofito un moment de calma per explicar-vos la sortideta que vaig fer ara fa uns 15 dies. Ja feia dies que em ballava pel cap anar a xafar neu i, tot i que l'amic Mauri no ens havia donat grans alegries, vaig decidir atansar-me a la Vall Fosca, un dels llocs del pirineu lleidatà que em tenen el cor robat.

D'anada cap alla una boira de collons, com no, es el que té passar per la terra ferma amb ple anticicló. A mesurar que guanyava altura la boira es va quedar enrere però el fred no, vaig arribar a l'embassada de Sallente (1.700 metres), punt de partida, i estavem a 4 sota zero, collons com picava.

Començo a caminar i aviat vaig entrar en calor, doncs l'ascensió fins a l'estany Gento no es que sigui molt llarga (menys d'una hora) però es d'aquelles que et fa entrar en calor. A mesura que anava guanyant altura vaig veure que havia escollit un bon dia, doncs semblava que el cel estaria tot el dia ras i que la neu havia fet acte de presencia en les cotes altes de la muntanya. El fred, però, cada vegada era més intens, i vaig començar a trobar tots els rierols gelats. Tot continuant amunt vaig arribar a l'estany Tort, en principi el més gran dels estanys de la zona en la que estava però nois, la sequera també ha arribat a la Vall Fosca i tenia poca aigua. Això, juntament amb el fred que fotia em van proporcionar un paratge espectacular, amb tot l'estany gelat com mai ho havia vist. Simplement magnífic, amb molt fred, però magnífic. Decideixo continuar pujant i, abans d'arribar al refugi Colomina em trobo el primer indígena de la zona, un isard solitari, més xafarder que la meva iaia, al cel sigui. Vaig continuar pujant, sempre amunt, vorejant l'estany de Colomina i l'estany de Mar, dues preciositats separades per una petita presa. Aquí la neu ja era força present, potser perquè ja estava a 2.400 metres. El fred continuava apretant, però amb aquell paisatge ni el notava. Tot i no anar exsessivament equipat, no m'esperava trobar tanta neu, decideixo continuar pujant i afrontar el pas de l'Os, una canal estreta i una mica empinada que, la neu, encara la va fer més espectacular. Passo el pas i arribo a l'estany de Saburó (2.618 metres) i aquí si que he de decidir de recular. El paissatge espectacular, i el pic de Peguera(2.983 metres) que només fa que cridar-me, serà cabró? Després d'una petita reblexió i, veient el poc equipament que portava i la quantitat de neu que hi havia, decideixo fer un pipi, com qui marca el territori, i jurar-li al pic que amb el bon temps no tindrà tanta sort, doncs segur que m'hi acabaré enfilant.

La baixada molt més ràpida, a més, motivat per un canvi de temps sobtat que no pintava massa bé, de fet començava a ploure, però amb el fred no queia aigua sinó gel. Arribant a estany Gento decideixo fer un mos, 1 sota zero, quina terrassa més fresqueta. Un bocata, una poma, una mandarina i avall que fa baixada. Com no, el tram final el faig a tope, em foto a correr i arribo a baix bastant cansat, però amb la sensació d'haver estat un privilegiat.

Un adjunto unes postals, perquè realment ho són. Espero que en gaudiu tant com jo.

presa sallete - llac saburo



Posted by Picasa

5 comentaris:

Boira ha dit...

Unes fotos increïbles!! I en se "d'una" (joc de paraules cutre) que segur s'ho va passar d'allò més bé relliscant amunt i avall, ja sabem que el fred li encanta.

Aka ha dit...

Ja ho dius bè de secà! T'acabaràs enfilant al capdamunt i jo ho espero veure d'aprop!

SaluT i Muntanya!

Terra ha dit...

Quines fotos noi! I és que amb un paisatge així qui pot fer fotos dolentes?
Ara, només de llegir-ho m'ha agafat un fred...

Rankor ha dit...

Muntanyes gelades, fred, isards, llacs...
Tinc enveja sana tio!!
Una excursió de les "guapas" que també m'agradaria fer, i tinc ganes de veure la meva gossa a la neu.

de secà ha dit...

companys, m'alegro que ús hagin agradat tant les fotos. Tal i com apunta la terra, en un entorn com aquell no costa gaire fer bones fotos. Les dolentes no ús les he ficat perquè hi ha un bitxo (jo mateix i la meva companyia) que les esgarrava. Amb el bon temps més, que tal i com ús dia al post, li tinc jurada.