Avui he decidit baixar la perciana del meu bloc. Si, si, he decidit tancar la paradeta. Aquest es un bloc anònim, tot i que la majoria dels qui hi treieu el nas sabeu qui sóc. A mi l'anonimat m'ajudava a expresar-me, algo que sobint em costa molt. Però aquest anonimat s'ha perdut, no sols amb les persones que no l'han tingut mai (que no m'importava) sinó amb altre gent que fa que condicioni el meu redactat, la meva expresió, en definitiva, que fa que no em senti agust a casa meva i, per tant, toca xapar.
Sols em queda agrair la companyia de tots els que heu perdut el temps a casa meva.
A reveure.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jo. Mostrar tots els missatges
dijous, 20 de març del 2008
dimecres, 19 de març del 2008
Em sento sol
Aquests dies no estic en la meva millor forma. He passat la grip i m'ha deixat fet una coca; ja no recordava que es estar malalt, tenir febre i totes aquestes coses.
I a més, tot plegat m'ha passat en un nou entorn, molt diferent al que he tingut mai, i es que ara estic sol.
Sempre m'havia pensat que era una persona a qui la soletat no molestaria, que era molt autosuficient, molt actiu. Pero estar sol et fa veure moltes coses, et fa reflexionar molt, i fa que te n'adonguis de lo vulnerable que pots arribar a ser.
Estic segur que m'adaptaré a la nova situació, però no puc evitar que actualment aquest nou estat em faci mal; ara puc entendre com es sent molta gent, i saber que no exageren gens quan expliquen que ho passen malament.
Que hi farem, així es la vida, i a mi ara em toca ballar aquesta; i es que com diu la gran canço que acompanya el post, sóc un tio estrany, sóc un tio raro
I a més, tot plegat m'ha passat en un nou entorn, molt diferent al que he tingut mai, i es que ara estic sol.
Sempre m'havia pensat que era una persona a qui la soletat no molestaria, que era molt autosuficient, molt actiu. Pero estar sol et fa veure moltes coses, et fa reflexionar molt, i fa que te n'adonguis de lo vulnerable que pots arribar a ser.
Estic segur que m'adaptaré a la nova situació, però no puc evitar que actualment aquest nou estat em faci mal; ara puc entendre com es sent molta gent, i saber que no exageren gens quan expliquen que ho passen malament.
Que hi farem, així es la vida, i a mi ara em toca ballar aquesta; i es que com diu la gran canço que acompanya el post, sóc un tio estrany, sóc un tio raro
diumenge, 27 de gener del 2008
Complex Forest Gump
Aquest matí m'he llevat i no sabia que fer, i he pensat: me'n vaig a caminar. M'he fet uns entrepans, una mica d'aigua, i llestos. El lloc escollit ha estat Collserola. Ja feia dies que hi volia treure el nas, però mai trobava el moment.
Amb els FGC m'he plantat al baixador de Vallvidrera i allà he començat a caminar. Normalment m'agrada complicar-me la vida, i acostumo a escollir els corriols més complicats. Avui també ho he fet i, després de perdrem uns quants cops, he arribat Can Torres, la primera màsia que he vist. He creuat una carretera i cap a Can Ribes, doncs he vist en el planell que porto que hi ha un viaducte i m'ha picat la curiositat, molt maco, per cert.
Continuo caminant, el corriol per on vaig és molt macó, la veritat és que això de Collserola em comença a agradar.
Miro el planell i veig que Sant Gugat no sembla molt lluny. Ja no cal que ús digui quin ha estat el meu repte.
Baixant per un corriol em trobo un cowboy amb un cavall jovenet. Que maco que es, i com puja el tio, doncs el caminet es força complicat i empinat. Xarrem una estona i el tio m'explica la vida. Ui, ui, a veure si serà com el de la peli.........
Continuo fent camí i arribo a un McDonal's de muntanya. Es diu Can Borrell i està a tope de gent, quina passada. Un parking inmens i ple de cotxes. Em miro els peus i fan mania, tots pels de pols. En canvi els cotxes, tots ben lluents. Això no em quadra. Als 2 minuts soluciono l'enigma: hi arriba una carreterera. Ja està tot dit.
Sant Cugat ja s'atança, veig algun edifici a l'horitzó i al llarg del camí em vaig trobant indígenes de la zona. Tot d'una m'apareix un pi espectacular, sol com un mussol, amb un munt de punts de suports que eviten que caigi. És el pi d'en Xandri. Molt maco, ha valgut la pena caminar fins aquí.
Tiro una mica més, fent eslàlom entre els diumengers que omplen el camí, senyal inequívoca que ja em que poc per arribar al meu destí. Efectivament, amb poca estona arribo a Sant Cugat. Ara em toca tornar a Barcelona.
Reculo pel mateix camí però, passat el McDonal's que ja he mencionat, decideixo passar per Sant Medir; en una anterior feina havia treballat a Gràcia i sempre la muntaven grossa per Sant Medir. Un cop hi arribo me n'adono que el sant ja no hi déu ser, doncs l'ermita està tancada, però si que hi ha tot de feligressos que suposo, al no poder entrar a resar, han decidit fer el pícnic fora. Això em fa mirar el rellotge, són les tres de la tarde. M'allunyo una mica i paro a fer un mos.
Ara ja enfilo el camí de tornada. Me n'adono que hi ha algo que m'apreta; merda (i mai més ben dit), no porto paper. Agafo unes quantes fulles i em poso en posició: prafff, prafff, senyal inequívoca de que no he fet la meva millor obra mestra. Aixó vol dir que he deixat més rastre del que pensava. Agafo unes quantes fulles més i llestos, ara ja puc tornar, i força més lleuger.
Arribo al viaducte, però aquest cop per la part de sota, també és força maco.
Una caminadeta més i ja torno a ser a l'estació de FGC.
Caminada complerta, he fet entre 30 i 35 km, una mica més de 4,5h, estic força cansat.
Tornant amb el FGC penso: ets un tio ben raro, no saps que fer i et fots a caminar com....... com el Forest Gump. Al moment me n'adono que hauré de tornar, m'he deixat a "muy mejor amigo" Buba.
Avui m'he deixat la càmara, amb el que no ús puc penjar fotos. Aprofito per penjar-vos un tribut a una molt bona película. Si no l'heu vist no mireu el video adjunt, mireu la película directament. Pels que si l'heu vist, aquí queda el tribut.
Amb els FGC m'he plantat al baixador de Vallvidrera i allà he començat a caminar. Normalment m'agrada complicar-me la vida, i acostumo a escollir els corriols més complicats. Avui també ho he fet i, després de perdrem uns quants cops, he arribat Can Torres, la primera màsia que he vist. He creuat una carretera i cap a Can Ribes, doncs he vist en el planell que porto que hi ha un viaducte i m'ha picat la curiositat, molt maco, per cert.
Continuo caminant, el corriol per on vaig és molt macó, la veritat és que això de Collserola em comença a agradar.
Miro el planell i veig que Sant Gugat no sembla molt lluny. Ja no cal que ús digui quin ha estat el meu repte.
Baixant per un corriol em trobo un cowboy amb un cavall jovenet. Que maco que es, i com puja el tio, doncs el caminet es força complicat i empinat. Xarrem una estona i el tio m'explica la vida. Ui, ui, a veure si serà com el de la peli.........
Continuo fent camí i arribo a un McDonal's de muntanya. Es diu Can Borrell i està a tope de gent, quina passada. Un parking inmens i ple de cotxes. Em miro els peus i fan mania, tots pels de pols. En canvi els cotxes, tots ben lluents. Això no em quadra. Als 2 minuts soluciono l'enigma: hi arriba una carreterera. Ja està tot dit.
Sant Cugat ja s'atança, veig algun edifici a l'horitzó i al llarg del camí em vaig trobant indígenes de la zona. Tot d'una m'apareix un pi espectacular, sol com un mussol, amb un munt de punts de suports que eviten que caigi. És el pi d'en Xandri. Molt maco, ha valgut la pena caminar fins aquí.
Tiro una mica més, fent eslàlom entre els diumengers que omplen el camí, senyal inequívoca que ja em que poc per arribar al meu destí. Efectivament, amb poca estona arribo a Sant Cugat. Ara em toca tornar a Barcelona.
Reculo pel mateix camí però, passat el McDonal's que ja he mencionat, decideixo passar per Sant Medir; en una anterior feina havia treballat a Gràcia i sempre la muntaven grossa per Sant Medir. Un cop hi arribo me n'adono que el sant ja no hi déu ser, doncs l'ermita està tancada, però si que hi ha tot de feligressos que suposo, al no poder entrar a resar, han decidit fer el pícnic fora. Això em fa mirar el rellotge, són les tres de la tarde. M'allunyo una mica i paro a fer un mos.
Ara ja enfilo el camí de tornada. Me n'adono que hi ha algo que m'apreta; merda (i mai més ben dit), no porto paper. Agafo unes quantes fulles i em poso en posició: prafff, prafff, senyal inequívoca de que no he fet la meva millor obra mestra. Aixó vol dir que he deixat més rastre del que pensava. Agafo unes quantes fulles més i llestos, ara ja puc tornar, i força més lleuger.
Arribo al viaducte, però aquest cop per la part de sota, també és força maco.
Una caminadeta més i ja torno a ser a l'estació de FGC.
Caminada complerta, he fet entre 30 i 35 km, una mica més de 4,5h, estic força cansat.
Tornant amb el FGC penso: ets un tio ben raro, no saps que fer i et fots a caminar com....... com el Forest Gump. Al moment me n'adono que hauré de tornar, m'he deixat a "muy mejor amigo" Buba.
Avui m'he deixat la càmara, amb el que no ús puc penjar fotos. Aprofito per penjar-vos un tribut a una molt bona película. Si no l'heu vist no mireu el video adjunt, mireu la película directament. Pels que si l'heu vist, aquí queda el tribut.
dimarts, 18 de desembre del 2007
Avui estic trist
El ser humà es una màquina molt complexa, i jo, encara ho sóc més. Em costa expresar els meus sentiments i, molts cops fins i tot entendre'ls. No saber-te expresar es xungo i no entendre't a tu mateix encara més, perquè la veritat, es que tot plegat no et deixa excempt de sentir. Avui puc afirmar que estic trist. Si, ja ho ser, aníma't i tot això, però el que tinc clar es que estic trist. Tinc un sentiment definit i, en el meu cas, això ja és molt. Així que em quedo amb ell, sentint tot el que he de sentir.
A vegades quan estàs perdut, tens ganes trencar amb tot, com de tornar a començar i intentar estar més atent amb un mateix, per entendre't millor, perquè et sembla que el punt en el que estàs no arribaràs a entendre'l mai.
Molts cops les cançons em transmeten sensacions, serà per això que m'agrada la música, m'ajuda a experimentar sentiments, sensacions. Avui un parell de cançons de SOBER - ARREPENTIDO
I SOBER - HOMBRE DE HIELO
A vegades quan estàs perdut, tens ganes trencar amb tot, com de tornar a començar i intentar estar més atent amb un mateix, per entendre't millor, perquè et sembla que el punt en el que estàs no arribaràs a entendre'l mai.
Molts cops les cançons em transmeten sensacions, serà per això que m'agrada la música, m'ajuda a experimentar sentiments, sensacions. Avui un parell de cançons de SOBER - ARREPENTIDO
I SOBER - HOMBRE DE HIELO
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
