El meu jardí

Aquest cap de setmana vaig decidir anar a donar un tomb pel meu jardí. I es que Montserrat és el meu jardí. Si, si, me l'he fet meu i mi sento com a casa. També he de dir que hi deixo entrar a tothom qui vulgui, no em malinterpreteu ara.

Doncs res que em planto a Collbató i comencem a caminar, la meva companya infatigable i jo. Després de debatir-ho molt decidim pujar a Sant Joan pel clot de la Mònica. Osti tu, sembla que això va pujant i la vista realment ho confirma. Tot i que començo a estar suat, em sento lliure. Veig Collbató molt petitet, que poc m'ha costat deixar enrere la civilització. Ens trobem una parella que també puja pel mateix camí. Sembla que s'ho prenen amb més tranquilitat i els atrapem ràpidament. Una salutació de rigor, que als muntanyencs ens agrada molt, i els deixem enrere.

Arribem al primer coll, hem superat la primera serra. Es el punt en que ens toca anar cap a la dreta i enfilar el camí del bassal dels corbs que ens ha de dur fins a Sant Joan. La meva companya també està reflexiva, no se mai qui disfruta més de l'encant d'estar al mig de la muntanya, si ella o jo. En aquests moments ella, no en tinc cap dubte.

Anem fent camí, es un tram força exigent. El caminet es molt estret i te punts de fort desnivell. Hi ha molta vegetació, es fàcil enganxar-se. A més hi ha branques i troncs d'arbres morts que es creuen en el camí, s'ha d'anar en compte sinó hi pots deixar la pell. Això de ser baixet és una avantatge, em permet esmunyirme entre les branques amb més o menys facilitat. Em ve al cap el record d'un amic, amb el qui he freqüentat camins com aquest; ell és força més alt que jo i s'ha endut més d'una tastarrada al cap.

Arribo al bassal dels corbs i decidim fer una petita desviació per pujar a un petit pic, agafem un caminet de la vessant de la muntanya i ja hi som. Les vistes parlen per si soles.

Tornem al camí i ens dirigim cap al pas que ens ha de dur a Sant Joan. Ens toca passar pel mig de les dues roques, un pas molt maco i que no suposa cap dificultat.

Un cop travessem el pas ja veiem Sant Joan, on arribem molt ràpid.

Sant Joan és una petita ermita situada a uns 1.000 metres d'altura, no se com s'ho van fer per pujar les pedres fins allà d'alt. Entenc que pel nom déu estar feta en honor a Sant Joan, no ho ser, els temes religiosos em van bastant grans .

Hi ha un parell d'excusionistes que han parat a fer un mos. La meva parella els assalta de forma educada, demanat si tenen algo per endrapar, el menjar és superior a ella. Troba un parell de trossos de pa, que se'ls fot en un obrir i tancar d'ulls.

Saludo als dos muntanyencs i em pregunten:

- Oye, eras tu el que estaba en la cima del pico de enfrente?
- Si, ara fa una estona
- Y como has llegado hasta allí? Nosotros tambíen venimos de este lado però no hemos visto el camino....

Resulta que se l'havien saltat. Eren dos paios de Saragossa que estaven visitant Montserrat. Xarrem una estona i em despedeixo; a nosaltres ens toca baixar cap a Collbató.


Agafem el camí del torrent de Santa Caterina i arribem al camí vell de Collbatò al Monestir. Em miro la meva gossa i li dic:

-Que et sembla si o allarguem una mica?

Ella em diu que vale i decidim arribar al pic més allunyat de la serra que tenim al davant. Ens endincem per un corriol; primer forta baixada i, com no, després forta pujada. Jo que començo a estar força cançat, el camí es força incomodo i la meva gossa no deixa de recordar-me la seva superioritat anatòmica en la muntanya, semblo un invàlid al seu costat.

Inevitablement, sempre que estic per aquest costat de Montserrat no puc evitar posar-me trist; per tot arreu hi ha rastres de l'incendi del 1994. Han passat 14 anys, encara queda molt per recuperar. Aprofito per demanar reflexió sobre un tema tant important com aquest.

Al final arribem al punt senyalat i ara sols ens toca tornar a Collbató, on tenim el transport que ens espera per dur-nos a la capital. La meva gossa sembla que també en té prou; fem un parell de glops d'aigua (ella uns quants més que jo) i iniciem la última tirada. El camí ara és força més planer i em perment pensar en les meves coses, no he d'estar tant atent d'on fico el peu. El dia continua sent preciós, fa calor i tot, i gaudeixo dels darrers moments al meu jardi.

Una darrera mirada i m'enduc una instantànea gravada a la retina. Estic segur que no tardaré gaire a tornar a xafar aquesta muntanya, la meva muntanya.