dilluns, 25 de febrer de 2008

Quan les muntanyes et parlen



Aquest cap de setmana he aprofitat el bon temps pronosticat amb encert i he anat a la muntanya. Ben acompanyat amb els infatigables amics de sempre hem decidir de pujar la Tossa Plana de Lles (2.916 metres), el segon pic més alt de La Cerdanya.

Comencem a caminar per dins un bosc preciós, el terra està molt gelat, no podem anar ràpid. Després d'una bona estona de fer equilibris sortim a un prat descobert on hi ha el refugi del Pradell. No se perquè em giro per veure el que tinc al darrera i em sorpendren la imatge especatular que m'ofereix la serra del Cadí, mitjanament enfarinada i envoltada per una misteriosa boira matutina. Encara trastornat per la magnífica vista, continuem el camí, en un primer moment marcat, posteriorment guiats pel nostre instint muntanyenc. Anem guanyant alçada i cada cop i a menys pins, i més neu. De cop i volta sento el primer rumoreig, no entenc res però acabo endevinant d'on prové: la muntanya que tinc just al meu davant m'està demanant que li presti atenció.
Encara està lluny, però la seva forma m'hipnotitza. Em penso que es la muntanya que em vingut a pujar i, després de discutir-ho amb els companys i amb el planell a la ma veiem clar que no és el nostre objectiu.

Continuem fent camí, cada cop hi ha més neu. Ha arribat el moment de calçar-nos les raquetes; ens sentim primitius.

Tot d'una arribem al final de la vall, es aquí on comença la teca, el terreny s'inclina significativament. La neu te menys presència, ens treiem els artefactes que portem als peus i comencem a guanyar desnivell. La respiració s'accelera, sento els batecs del meu cor dins el cap, he d'intentar agafar el ritme de pujada. L'ascenció es força més llarga del que en un primer
moment ens pensavem i la neu encara dificulta més el nostre avanç. Tot i així ens considerem uns privilegiats, xafant una neu que encara no ha xafat ningú, amb textures i tonalitats que fan que ens sàpigui greu avançar per sobre d'ella.

Jo estic concentrat en l'ascensió, es una disputa entre la muntanya i jo, em costa mantenir el ritme, estic cansat, però en cap moment dubto de que arribaré al cim, aquest cop guanyaré jo.

Dins la meva guerra interna torno a sentir el rumoreig que ja havia sentit, miro cap a la meva esquerra i la veig allà, imponent, immòbil, però més viva que mai. La muntanya em torna a cridar. Encuriosit i sorprés a la vegada, decideixo esbrinar com es diu, doncs sembla ser que estic iniciant una relació. Es tracta del Pic de Setut (2.867 metres), sento que neix algo especial entre aquella muntanya i jo.

La tinc a cop de pedra i causa una atracció estranya sobre mi. Aconsegueixo serenar-me, agafo aire, i continuo la meva batalla personal amb la Tossa Plana de Lles, que es la protagonista del dia.

Un esforç més i aconseguim tots els integrans de l'expedició arribar al cim. Les vistes de Catalunya i d'Andorra són espectaculars, indescriptibles, s'ha de pujar per poder saber que es sent en aquells moments. Unes fotos per immortalizar el moment i decidim començar a baixar, fa un aire que talla i en un moment se'ns gelen les mans.
Comencem a baixar i el Pic de Setut em torna a cridar. Aquest cop el puc mirar directament als
ulls. Es testimoni de la derrota de la seva veïna, la Tossa Plana de Lles, que no ha pogut evitar rebrens a la seva part més íntima, el seu punt més alt.

Ens observem mutuament, no fan falta paraules, els dos sabem el que volem: jo vull pujar pel seu llom fins al cim, ell em repta a que ho provi. Es un moment ple de respecte i admiració mutu.

Miro el rellotge i ja se'ns fa tard, encara ens queda un llarg camí de baixada i no podem perdre temps.

El miro per darrer cop i ens emplacem per una propera vegada. Ell sap que ens tornarem a veure, jo ser que aconseguiré fer el cim.

El camí de baixada es igualment preciós, en cap moment em giro per veure el Pic de Setut, ja ens ho hem dit tot.

4 comentaris:

Terra ha dit...

Osti, quin post noi! M'ha encantat! :)
No dubto ni per un moment que el Pic de Setut i tu us veureu les cares ben aviat.

Aka ha dit...

Bonic relat d'introspecció!
La muntanya espera la teva escomesa! ;)

Metamorfosi ha dit...

Quins paissatges noi! Preciós!

Rankor ha dit...

M'ha agradat molt la teva visió d'aquesta aventura tant maca que vam fer, malgrat la seva monotonia a la pujada, però estàs segur que és el Setut, jo tinc els meus dubtes, crec que és la Tossa de Sirvent (2.836).
Sigui la que sigui, tard o d'hora caurà i serà nostra.