diumenge, 24 de febrer de 2008

Començar a ser algú

Avui he fet un viatge astral i he retornat als meus 15 anys. No m'he pres res, tranquils, però he sentit una música que actua com una droga.

Jo vivia en un poble de la terra ferma i als 15 anys vaig començar a sortir. Els que ja hem fet 30 anys inevitablement pertanyem a l'època de la discoteca, i jo sóc d'aquests. La veritat es que tinc molts bons records, es una edat que recordo perferctament, fins i tot recordo clarament les sensacions viscudes, suposo que és per això que es tant especial.

La sensació de ficar-te ben guapo a casa, per agafar seguretat en tu mateix i poder entrar en acció.

Arribar a la discoteca i ja començava a sentir pessigolles a la pantxa, la gent fent cua, moltes nenes guapes........ja em ficava nerviós. Escoltava i, osti tu, està sonant la canço del tio que parla amb alemany (això deia tothom)




Un cop dins, entrava a la foscor, trencada cada fracció de segon per llums de tots els colors. L'ambient era espectacular i jo me'l mirava des d'una punta de la pista. Et quedaves plantat, estudiant el panorama, detectant les millors femelles i la música que et deia: som-hi.




Que important que era aquella música, forta fins a ser dolorosa, però capaç de llençar a la pista a la persona més tímida de totes, com jo.

No sabia ballar, de fet encara no en se ara, però la música et feia moure. Era una música que no m'agradava massa, no l'escoltava en cap altre lloc, però quan arribava a la disco, era la millor, em feia sentir gran.

Un cubata de garrafon i aconseguies tota l'eufòria necessària per atansar-te a un grup de noies i fer el paperina una estona. Al final, quasi mai els acabava dient res, tot i que estava clar que elles ho esperaven, així ens passàvem setmanes, amb els mateixos moviments, ella esperant i jo no trobant el moment de dir res.

S'atança el final, ja en fiquen de més lentes.....



Te n'anaves cap a casa i ja pensaves l'estratègia per la setmana vinent. No havia passat res, però em sentia més viu que mai, començava a ser el protagonista de la meva vida.

Les sensacions viscudes en aquella època crec que no les tornaré a tenir mai, era una combinació d'inocència, inexperiència, en resum, l'inici del pas de passar de ser un nen a ser un adult.

Sempre que sento música dels 90 no puc evitar sentir tenir sensacions que em fiquen els pels de punta. Segur que els de la meva época m'entendran.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

je,je,je...que razon tienes!esas sensacions no s'obliden mai!. record el timida que era, i que esperava a què els nois timidos com teu s'apropessin, i al final... tret que el garrafón ens fes perdre els papers, tènies que esperar al cap de setmana siguiente,ji...(COMO ESTAVEN LES HORMONES!).
Menys malament, que he perdut aquesta timidesa, Buffff!!!!!!!!!!!.
Per cert, la musica és totalment acertada!!Horrorosa, però si no la ballaves no eres nadie,ji...Que recuerdos,ji...

Boira ha dit...

Ooooh! Quines grans cançons, i quins grans moments. De vegades m'agradaria tornar a aquella època però amb la maduresa i el punt de vista de la vida que tinc ara.

Una abraçada!

Rankor ha dit...

Quanta raó tens, encara tinc els pels de punta per l'última cançó!
Et fan retornar abans dels 20, ballant durant hores com un cabra boig, qui ho diria de mi ara, però era així.
Ja fa anys que no trepitjo una disco,
i si alguna vegada hi torno, estic convençut de que no tindré les mateixes sensacions.

Terra ha dit...

Penso el mateix que la Boira, si pogués tornar però amb la mentalitat que tinc ara! Hagués fet moltes coses de manera diferent, i també hi hagués posat més "morro" cap als tios.
Ai Rankor! Lo que donaria jo per veure't ballar com un boig...jajajaj

Recordo aquestes sensacions que expliques De secà, però queden taaan lluny!
Una abraçada

Aka ha dit...

Doncs jo vaig anar a alguna disco, pero no hi guardo gaires records..., jo era més de les greñes/cresta/botes/xupa/porro/xibeca i tripi...Polla Records, Iron Maiden i escupitajo a la cara.

Quins temps...., encara avui sóc alguna cosa del passat...jeje

Anònim ha dit...

AKA, esperem que l'escopinada no fos el métode per intentar lligar.
Jo sí que vaig ser de l'època de les discoteques i també vaig sentir les mateixes sensacions. Ara,quan ho penso, em sento gran i no puc evitar un mig somriure als llavis.